Els sistemes agroforestals es poden definir com la combinació deliberada de vegetació llenyosa (arbres i/o arbustos) en sistemes productius agrícoles o ramaders amb l’objectiu d’obtenir beneficis resultants de les interaccions ecològiques i econòmiques. Les sis principals pràctiques agro-forestals a Europa són: sistemes silvoarables, sistemes silvopastorals, marges riparis, conreus dins de plantacions forestals o boscos, guarets millorats i arbres multipropòsit. Aquest document se centra en les dues primeres d’aquestes pràctiques.
Les plantes aromàtiques i medicinals poden produir-se en sistemes silvoarables, on s’intercalen amb arbres amb baixa densitat, els quals poden distribuir-se en fileres, marges o dispersos dins del camp.
La gestió dels components d’un sistema silvoarable es fa de manera independent. Durant els primers anys, i durant un període més llarg com més espaiades estiguin les fileres, la interacció entre els components és nul·la. A mesura que els arbres es desenvolupen, l’ombratge pot fer necessari prioritzar les espècies o varietats agrícoles més adaptades a les microcondicions existents sota els arbres. Per exemple, en el cas de les aromàtiques, es pot plantejar emprar durant els primers cicles espècies termòfiles i llenyoses (farigola, romaní, sàlvia) i més endavant espècies més herbàcies amb requeriment hídric més alt (tarongina o menta). També és habitual avançar les podes i aclarides dels arbres per reduir l’ombratge causat sobre el conreu.
En el dossier es presenta la teoria de la combinació mixta, així com diferents casos d’estudi, com és l’assaig d’arbres per a fusta (Juglans x hybrida) amb plantes aromàtiques (Salvia officinalis i Melissa officinalis), realitzada a l’Armengol, Sagàs (Berguedà).