De la bardissa a la taula. Etnobotànica de l’aranyoner
AUTOR: Daniel Climent i Giner
En la Revista Mètode surt aquest interessant article sobre l’aranyoner (Prunus spinosa), del que us n’oferim algun fragment:
L’ARANYONER, DE PARE DE LA BARDISSA A MARE DEL BOSC
(…) Ens referim a l’aranyoner (Prunus spinosa L.), un arbust eurasiàtic que pot assolir aspecte arbori amb entre 3 i 5 metres d’alçària i que participa de paisatges singulars, les bardisses, bolics vegetals on arbustos i lianes formen conjunts intricats, atapeïts, amb una cobertura excepcionalment elevada. Les bardisses són dignes de gaudi i d’estudi des del punt de vista ecològic, fitosociològic, paisatgístic i etnobotànic. (…)
(…) Les bardisses d’aranyoner també s’han estès amb vigorosa embranzida pels paisatges mediterranis, seguint la ruta de les valls i de les vores de cursos d’aigua, dels boscos talats i dels marges de cultius. Així ens ho recorden topònims com el Bancal de l’Aranyoner (Serra d’Aitana, a la Marina Baixa), el llogaret de l’Aranyonet (Serra de Merola, al Berguedà), el castell de l’Aranyó (les Garrigues), o el coll i el puig de l’Aranyó, al massís de l’Albera (entre les planes de l’Empordà i el Rosselló). (…)
L’ARANYONER COM A «ESPÍ NEGRE». OFICIS I INSTRUMENTS
(…) L’aranyoner també pot viure tot sol, protegit per espines llargues, disposades ortogonalment, i tan lacerants com recull la dita pirinenca «què és dolor?: una punxada d’aranyó». Les espines es transformen en rames d’on ixen fulles, flors, fruits, i noves espines, fins formar un conjunt dens, intricat, impenetrable.
La negror de l’escorça és recollida en fitònims indicadors d'”espina negra”, com l’anglès blackthorn, l’alemany Schwarzdorn, els francesos épine noire o buisson noir (“arbust negre”), l’italià spino nero, el castellà espino negro, l’euskera arantzbeltz, el való noere sipene…
Durant l’Edat Mitjana el pigment melànic responsable d’aquesta negror s’extreia amb aigua bullent i, barrejat amb vi, servia com a tinta en els scriptoria dels monestirs, on resten manuscrits medievals cal·ligrafiats amb aquesta tinta; però, com que era fotolàbil es va substituir per uns altres de més resistents a la llum.
La fusta de l’aranyoner és molt dura, apropiada per fer mànecs d’aixada i de destral, petits objectes tornejats i bastons. I les rames d’aranyons, subjectes entre estructures de fusta apropiades, constituïen els carrassos, plataformes punxants amb què s’esmicolaven els fems al Pirineu català i el repartien pel terreny abans de llaurar-lo (…)
L’ARANYONER EN FLOR
(…) Per als agricultors alemanys la blancor de l’aranyoner florit constituïa un indicador agrofenològic de primer ordre, tant per comprovar la germinació del cereal com per planificar-ne la sega: «si l’aranyoner està blanc com la neu, és hora d’anar a veure l’ordi»; i «com més prompte floresca l’aranyoner, més d’hora haurem de segar»; de fet, feien el següent càlcul per decidir la sega: havia de començar tants dies abans de Sant Jaume (Jacobi-Tag, 25 de juliol) com els que hi havia hagut entre la florida de l’aranyoner i el dia de Sant Jordi (Georgi-Tag, 23 d’abril). (…)
FRUCTIFICACIÓ. ELS NOMS DELS ARANYONS
(…) A començament de la tardor maduren els aranyons. El fitònim prové dels noms de la pruna en basc, aran, i en cèltic, agranio, i que també han originat aranhon i agranhon (Occitània), arañón (Aragó) i marañón (Rioja, Baixa Navarra).
Per indicar l’arbust «que en produeix» s’afegeix el sufix –er: aranyoner. Un nom que es presta a fer embarbussaments com: «Un aranyoner ben aranyonat,/ qui el desaranyonaria?/ jo el desaranyonaré/ i bon desaranyonador seré».
La producció d’aranyons varia molt d’any en any, i existeix la creença popular que els hiverns particularment durs la incrementen, alhora que minven la de gra i de fenc: «any d’aranyoner, any de poc graner», i «any d’aranyons, pocs garberons», equivalents als castellans «año de endrinas, pocas hacinas», «endrino abundoso, invierno riguroso» o «año de endrinas, nieve hasta las cortinas».
Els aranyons són menuts i amb el peduncle relativament curt. I tant la pell com la polpa, el pinyol i la llavor tenen interès etnobotànic: medicinal, gastronòmic, toxicològic, lingüístic, etc. (…)
EL PINYOL, LA LLAVOR, I EL NOM D'”ESCANYAGATS”
(…) El pinyol d’aranyó és oval, comprimit i arrugat. Com que ocupa la major part del fruit, aquest rep el nom de quinyol (< pinyol) a la Vall d’Albaida (Conca, 1996).
Hi ha, però, un altre fitònim relacionat amb el pinyol sobre el qual convé detindre’s. Al novembre del 2006, a la secció «Històries naturals» de la revista El Temps, Martí Domínguez es preguntava la raó del fitònim escanyagats, aplicat a Prunus spinosa pel fet que els gats que mengen aranyons pateixen un episodi d’ofegament, d’oclusió faríngia o escanyament (ex-cannare, pel canó de la gola) que acaba amb la mort.
El problema plantejava un repte a l’etnobotànica: el d’anar més enllà del recull, cartografia i sistematització de dades, per tractar d’interpretar-les.
Nosaltres creiem que la ingesta de la llavor n’és la causa, ja que conté amigdalina, un glucòsid que per hidròlisi enzimàtica produeix benzaldehid, glucosa i cianur d’hidrogen (HCN). Tot i que aquest és tòxic a partir de determinades dosis, pensem que no n’és el causant de la mort, sinó el benzaldehid, que en degradar-se a l’intestí es transforma en àcid benzoic/benzoat, al qual els gats tenen una hipersensibilitat molt acusada, fins el punt que dosis relativament petites els causen una mena de xoc anafilàctic que pot conduir-los a la mort. (…)
ARANYONS PER GUARIR, MENJAR I BEURE
(…) En medicina popular s’han fet servir les tisanes amb flors d’aranyó com a laxants suaus. Per contra, els aranyons secs, cuits en arrop, i els xarops i confitures d’aranyó poden servir com a medecines per a diarrees segons la proporció de tanins que conserven.
Els aranyons també es poden menjar: a Eslovènia fan de guarnició en un dels plats tradicionals, la jota, un xucrut de cols fermentades.
I si es confiten en aigua i sal perden l’aspror; a la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre –vora el País Valencià– mengen així els rigüejos, aranyons i prunes silvestres (Prunus insititia) deformats per l’atac d’un fong, Taphrina pruni, que prospera si ha plogut quan l’arbre estava en flor; com que els fruits atacats no solen desenvolupar pinyol, resulten ideals per menjar confitats.
El màxim cultural dels aranyons són, però, les begudes alcohòliques. (…)
Reblogged this on Celler-Adocse.