La qualitat i el reconeixement de l’“Ort safrà”, o el safrà d’Orta, als segles XV i XVI marcava el preu a tot Europa. Era el safrà més preuat del continent. Però la seva petjada venia de més lluny, de tot el període medieval. La comercialització del safrà d’Orta estava dirigida a l’abastament dels mercats d’Alemanya, Holanda i Suïssa.
Però la dificultat i la lentitud del cultiu i de la producció, un procés molt manual i difícilment mecanitzable, van provocar un progressiu abandó d’aquesta joia local, passada l’edat mitjana, i més encara amb la tecnificació posterior del sector primari. El safrà va deixar de ser rendible, tot i el preu. Com que ja no era suficient per viure’n, va quedar relegat al cultiu i consum casolà. L’últim mercat viu va ser el de Batea, i el cultiu es va traslladar a Monreal del Campo, a la comarca aragonesa de Jiloca, on es va convertir en un element més de la identitat i la cultura del poble.
Els germans Estruel van redescobrir-lo, l’Isaac Estruel, cuiner al restaurant Miravall de Batea, i el Joan Lluís, comercial, pels volts de 2015 o 2016 en unes jornades gastronòmiques, i l’han recuperat a la manera tradicional i l’han convertit en el seu projecte vital. Precisament, és gràcies al fred que hi sol fer, que Orta és un indret ideal per al conreu del safrà.
A la primera collita, van provar l’assecament tal com sabien que es feia tradicionalment. La segona van aprofitar-la per oferir el producte als consumidors habituals, sobretot restauradors, i demanar-los-en l’opinió. I així, el 2017, sense que ningú els hagués ensenyat a treballar el safrà, el Joan Lluís i la Marisín, comercial, i l’Isaac i l’Anna, que treballa al Consell Comarcal de la Terra Alta al Pinell de Brai, van fundar l’empresa familiar. El 2020, ja només l’Isaac i l’Anna sols, la van registrar com a “KIKA Safrà d’Orta”, fent honor a la dita que el safrà és “més vell que la Quica”, i també a les inicials dels quatre membres de la família: Kilian, Isaac, Kalan i Anna.
Tots dos han acabat convertint aquest descobriment en el seu dia a dia i, desitgen, en el seu mode idoni de vida futur. L’objectiu és la màxima qualitat, i amb ella ja vindrà el valor i el prestigi que pretenen retornar a la tradició del safrà d’Orta. És una feina dura, sobretot en les tasques de collita i esbrinat de la flor. També el cultiu en secà se’n ressent dela manca de pluviometria dels darrers anys i les expectatives són preocupants: es pluges de la tardor de 2022 van ser de les més pobres dels darrers anys, amb diferència. No es van superar els deu mil·límetres. I el 2023, la tendència ha estat pitjor. A més, el safrà s’ha de protegir d’uns altres enemics, els cabirols i els senglars.
Hi segueixen insistint perquè és un safrà de gran valor. Aquest valor es reprodueix en el preu. Poca productivitat, procés costós i alta qualitat és igual a preu. Per això eviten vendre el seu producte als majoristes, que els pagarien 4.000 euros per un quilo, mentre ells venen el gram, que els costa sis euros produir, a dotze.El 2023, el gram els ha costat deu euros. Per això, i per deformació professional, treballen amb restaurants. De moment, però, el safrà no funciona com a única manera de guanyar-se la vida. Difícil, viure dels seus beneficis. Passet a passet!
Font: Oriol Lleonart Padrell, La Mira.cat